Cosas que bi heba en la rompida d'estianyo.

Todas istas cosas bi heba en la rompida d'a hora de Andorra d'estianyo.

Bi heba una zagala que se rediba de tot. Y atra que no se rediba de cosa y que se atrapaciaba lo pel terne que terne. Bi'n heba un trapacil que heban iu t’a peluquería ixe maitín.

Bi heba un mozo de caixos royos, no sé si por la fayena u por la chenetica. Somarda y felizón, siempre que la colla demandaba una ronda, quitaba de camín lo billet pa pagar la parte suya.

Bi heba dos punkis. L'un portaba tunica. No pas l'atro. L'un levaba lo punk por adintro. L'atro tamién por difuera. D'o primer caleba saber que yera punk.

Bi heba una muller alticamada por que me sé yo. Y muitos que s'alticamoron mesmo mas porque s'heba alticamau y le chilaban que no s'alticamase y atras cosas piors.

Bi heba un president que deixaba cayer toba la maza sobre la pelleta d'o bombo, como si le fese miedo que s'encarranyase y le fotese un mazazo a ell.

Bi heba un que trencó la pelleta d'o bombo suyo y lo portiaba sobre lo tozuel, tot esgarrapau, pa salir d'os primers d'a rompida porque ya total pa qué.

Bi heba una choven que s'heba demandau un vodka con aquarius porque yera mal d'a fonsera y deciba que ixo le prebaría bien.

Bi heba uns focos que feban que pareixese de días.

Bi heba chent que no i yera pero que nos hese feito goyo que i fuese.

Bi heba uns hombres grans y panchudos que cusiraban y se miraban a la resta como decindo “no tenez ni puta ideya”.

Bi heba policía d’uniforme. No iban tunicaus. Caldría que les fesen uniforme de Semana Santa, con tunica reglamentaria.

Bi heba un bombo bien gran, como l’ego d’un influencer.

Bi heba tambors y bombos con un apara-vasos penchau, pa pecar con comodidat.

Bi heba un que s’aburriba y badallaba. D’amagatons pa que no se notase. Pero yo lo vide.

Bi heba un que alufraba a la chent y anotaba mentalment lo que feban pa escribir-ne dimpués bella cosa.

Bi heba fé y ateus, chuntamanetas, capins y chuntamanetas capins, ninos con orelleras y yayos con sonotone, y lo mosén bien contento y belún un poquet triste y los cambrers no adubiban a servir y la chent no s’adubiba a tanyer.

Todas istas cosas bi heba en la rompida d'a hora de Andorra d'estianyo.

Colectiviza y invents lingüisticos. Tierra de barrenaus 8x01

Con l'agüerro torna lo curso y, prou que sí, Tierra de barrenaus. Dimpués d'iste descanset que tant buen prebo m'ha feito, reprengo la mesa de mezclas, lo micro y los auriculars y, un anyo mas, prencipio una temporada de radio en aragonés, asperando que tos faiga goyo lo que sentitz y interactuetz con lo programa pa contar-me las vuestras propuestas y ideyas.

Empecipiamos con una entrevista a Chabi Gimeno, una d'as personas de Apoyo Mutuo que organiza iste mes de setiembre lo foro Colectiviza! en lo lugar d'Andorra. En istos meses previos han editau antimás lo boletín Colectividad, una intresant iniciativa a on que podemos leyer articlos de diferents tematicas. 

Tractamos tamién d'un d'os trending topic d'iste verano, la historia de Julen, que ye un eixemplo bien claro d'o espanyolismo lingüistico. Remeramos atros invents, como lo de Victoria, y traduzco l'articlo que se publicó en lo blog Societat Anonima.

La parte mosical ye protagonizada por dos bandas aragonesas. La una, ubre lo primer calaixo de cancions que iste anyo acullirá quatre temas sobre lo zapatismo, en un anyo a on las zapatistas visitarán lo nuestro continent en una chira pa explicar-nos la suya realidat. De man d'a segunda conoixeremos un d'os exitos d'o verano que malament tos quitaretz dimpués d'o tozuel.

Queda tot un curso por debant que asperemos que traiga buenas noticias pa l'aragonés y pa las radios libres y que podamos celebrar-las de conchunta. Empecipia la 8ena temporada de Tierra de barrenaus radio

Programa #108

De viatge per Aragó: La Setmana Santa andorrana

La Setmana Santa a l’Aragó no té gaires diferències amb les festivitats que se celebren en altres llocs d’aquest racó d’Europa. Processons, cucurulles, carraus, ciris, romans i un grapat d’oracions. Tanmateix, al Baix Aragó sí que hi ha algunes peculiaritats que crec que són força interessants fins i tot per a ateus com jo. Buñuel va popularitzar la “rompida de la hora” del seu poble, Calanda, un dels que configura la “Ruta del tambor y el bombo” del Baix Aragó. Aquesta ruta es compon de nou pobles: Albalate de l’Arzobispo, Alcanyís, Alcorisa, Andorra, Calanda, Hijar, La Puebla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaen. Un d’ells, Andorra, ha esdevingut part de la meva vida i xino-xano els seus costums s’han tornat part de la meva identitat.

Dijous Sant és el dia que comencen les celebracions de la Setmana Santa andorrana. A la tarda, el poble s’omple de gent que es retroba amb els andorrans i andorranes que han hagut de marxar a viure fora. A la plaça del Regallo, els més petits i els turistes gaudeixen fent sonar el gran bombo que hi ha al mig esperant la “rompida”, fins a l’hora del sopar, quan tothom se’n va cap a casa a canviar la seva roba per la indumentària oficial del poble. A cada localitat es fa servir una combinació diferent de colors que tothom llueix durant aquests dies. A Andorra, la túnica és negra i el cinturó, vermell.

Cap a tres quarts de dotze la plaça ja està a vessar de gent. Des dels bars que l’envolten, els que no volen, o no poden, participar a la rompida, contemplen l’espectacle que està a punt de començar. A l’ampli balcó que hi ha en un costat, s’hi aboca l’encarregat de donar l’ordre perquè l’acte arrenqui. A sota, molts nervis. De sobte, quan arriben les dotze se sent un gran silenci, seguit d’unes poques notes de corneta. Aleshores, els tocs trenquen l’efímera tranquilitat que es respirava uns segons abans. Tots i totes alhora fan un mateix so que et fa tremolar tot el cos. Minuts després, ja amb l’hora “rompida”, el ritme dels tambors i els bombos va canviant. Cada colla proposa la seva melodia: algun dels nombrosos tocs que han estat assajant tot l’any.

Queden per endavant dos dies en els quals el soroll de tambors i bombos es fa omnipresent al poble. El matí del divendres es torna a trencar l’hora a les dotze, en un acte on s’ajunten les famílies amb els que encara no han dormit. Al visitant, potser li estranyi que en actes a priori tan religiosos com els de Setmana Santa hi hagi tanta tabola, però el cert és que en aquests dies s’aconsegueix un estrany equilibri entre festa, religiositat i cultura.

A més de la pujada a l’ermita de Sant Macari, que es fa la mateixa nit del dijous, hi ha un munt de processons i actes religiosos, no gaire diferents dels que es poden veure en qualsevol altre poble. Ara bé, per als que hi vagin sobretot per la vessant més cultural, probablement els cridi més l’atenció el final dels tocs que es pot veure el dissabte al voltant de les nou a la plaça de dalt, on es pot aprofitar per veure l’església, si és que encara no s’ha visitat. Des d’una estona abans, totes les colles van tocant tota mena de ritmes. Si es vol contemplar bé, és recomanable anar-hi d’hora per poder agafar un bon lloc, ja que la plaça s’omple tant de pobletans com de turistes i curiosos. Quan la imatge entra a l’església, es comença l’últim toc i, un altre cop, tots alhora deixen de tocar i el silenci torna als carrers andorrans. El silenci dels tambors, és clar, perquè els seus habitants continuen de festa fins que el cos els ho permet.

Després de l’obligat descans dominical, el dilluns se celebra el que es coneix com “Pascuica”. Només els forns del poble i alguna botigueta més són oberts a primera hora del matí, per proveir de pa els andorrans i andorranes. Cada grup d’amics s’ajunta per anar al mas d’algun d’ells, on es fartaran de menjar i beure en una llarga jornada de convivència amb els més estimats. Molts dels masos ja no s’utilitzen quasi per a feines agrícoles, però aquest dia acullen una de les festivitats més entranyables del calendari baix aragonès.

Entendre la popularitat de la Setmana Santa a Andorra, i al Baix Aragó en general, és molt difícil per a un ateu urbanita com jo. M’ha costat anys i anys de parlar amb la gent del poble, de veure els seus punts de vista, de viure-la amb gent de totes les edats i condicions socials. Això sí, he tingut la sort de poder gaudir-la des del primer dia que vaig posar un peu en aquesta localitat que ara és també una miqueta casa meva.

Més recursos a Tierra de barrenaus:

Tierra de barrenaus radio 2x01. Andorra y redolada

O patrimonio industrial en Aragón. Tierra de barrenaus 3x02

No sé si Aragón ye un país más u menos privilechiau quanto a patrimonio que atros, pero sé que en tenemos, de variau y de bien bueno. Nos queda una tierra repolida, con un patrimonio arquitectonico, medioambiental, cultural, mosical, .... impresionant. Pero sufrimos una clase gubernant que no le fa aprecio, y unas clases populars que tampoco no pareixen guaires intresadas en conservar-lo.

L'aragonés en ye l'eixemplo más sinyaler. Una lengua, que ye un d'os patrimonios más valiosos que puet tener un pueblo, y que no nomás deixamos morir, sino que miran d'accelerar la suya muerte. Pero bi'n ha a trompicuesco, d'eixemplos. A espluca de Chaves, a Torre Nueva, Castanesa, o camín de Sant Chaime por Artieda, a ermita de Los Palacios, o Vidal Mayor, .... y en zagueras, Averly. Un tresoro d'o patrimonio industrial que, gracias a las mafias locals, y PP, Ciudadanos y PSOE no podremos disfrutar-ne que de lo que una constructora decida. Pa forro de bota, pa fer-ie pisos!

O patrimonio industrial ye a sobén ixuplidau por qui desfienden o patrimonio en cheneral. As ilesias, u os bichos tienen más partidarias. Talment no somos feitas encara a entender a valura y a valor d'iste patrimonio, en estar qualcosa relativament recient en o tiempo. Talment quan s'esvoldregó a Torre Nueva, a chent no s'alticamó guaire, pero agora bien que nos n'arrepentimos. Lo mesmo pasará con tot lo patrimonio industrial que hue se ye espaldando u deixando que s'enrone.

En iste Tierra de barrenaus radio, de mas de tres horas de durada, charro con tres personas que conoixen prou bien os suyos respectivos temas y que recuentan y reflexionan sobre Averly, a linia ferria d'o Canfranc y o patrimonio industrial minero d'as cuencas teruelanas.

Andorra y redolada. Tierra de barrenaus 2x01

Fa poco se sentiba en a radio un anuncio, que no m'alcuerdo de qué yera. En ell, un nino yera carranyau porque s'heba fotiu tot lo verano "en o lugar" entre que atro heba iu ta no se an. Puet estar que fuese que parque tematico u bella cosa asinas. Aquell anunció me fació un fastio que pa qué. Yo creixié en Zaragoza, sin que mis pais tenesen lugar, pues tamién yeran d'aquí. Nunca no en conoixié, de "lugar", dica las 14 anyadas. Dimpués conoixié a la mia parella, que ye d'Andorra, y china chana, ixe lugar baixoaragonés esdevenio un poquet tamién en o mio, pero me pena muito a chent que no tien lugar de chiquet u que no en conoixe nunca. Se ye perdendo meyo mundo.

Andorra no ye particularment poliu, ni tien edificios pinchos, ni unas fiestas d'o copon, .... ni falta que fa. Tien, como totz os lugars, o suyo ambient, as suyas particularidatz, a suya idiosincrasia, y todas ixas cosas que "nomás se fan en Andorra" (sustituiga-se Andorra por qualsiquier atro cabo). 

Pero sí que ye verdat que Andorra tien bella coseta intresant ta qui no la conoixe. Ye un d'os lugars d'a ruta d'o tambor y o bombo, una parte d'a cultura y a relichiosidat - espiritualidat aragonesa que cal conoixer, encara que nomás siga ta poder criticar-la. Un debat siempre apasionant o d'a muga entre expresión cultural y expresión relichiosa que prou que concaremos en o programa.

Tien tamién Andorra un sistema economico que ye eixemplo d'o que s'ha feito en muitos atros lugars pero que, ta un de Zaragoza como yo, yera desconoixiu. Dica án puede plegar un "cacicato" u a influyencia que pueda tener una interpresa en un lugar yera bella cosa que no podeba preixinar yo en a mia metropoli. Y ixo que quan plegué en Andorra ya heba conoixiu Xaraba y Figueruelas, que tamién tienen lo suyo...

Como en muitas atras partes de l'Aragón rural, en Andorra y redolada bi ha unas fuertes inquietutz culturals, de cutio ixublidadas por os medios de comunicación grans. Ixas inquietutz, y o treballo terne de bell indichena garrispo fación que, por eixemplo, Chino Chano fuese o primer programa de televisión en aragonés, emitiu fa ya buena cosa d'anyos, en a televisión andorrana. Tamién que se haigan feito en Exulv ya diez edicions d'o festival Carrasca Rock, una gran fiesta d'a redolada, un festival sinyaler en o calendario d'o verano aragonés y tot un eixemplo d'o movimiento cultural y mosical que bi ha en a redolada. No guaire luen, en Alloza, se recupera o dance, dimpués d'anyadas d'albandono.

Tamién o medio ambient ye qüestion de debat en una comarca marcada entre atras cosas por una central termica. Pero no nomás por ixo. A esferra d'o gran fuego de 2009 fació que naixese a plataforma "Nuestros montes no se olvidan", precisament ta que no s'ixublidase ni a redolada cremada, ni os cudiaus que cal que tienga o mont ta que no torne a pasar qualcosa asinas. No guaire luen d'Andorra, ye Auguaviva, ya en l'Aragón catalanoparlant. Un puesto que se concaró a la menaza d'un nuevo entibo absurdo como tantos atros. A zona que quieren afogar sin garra razón lochica, ye un d'os puestos más repolius de tot Aragón y an que auguavivanas y chent de toda la redolada, han pasau firmes ratos buenos de verano.

De tot isto charremos por muito más de dos horas, en un programa que nos deixemos un ciento de cosas por charrar-ne. Talment calga fer-ne unatro, pero por agora, ascuita-te iste aquí, descarga-te-lo y ya sabes que soi asperando as vuestra sucherencias.

Boney M en Andorra

Ta despedir ista anyada, dende Tierra de barrenaus, tos deixo un video adedicau a Boney M, que plega de morir. Tamién adedicau t'o Baixo Aragón a on que pasaré ista zaguer nueit de l'anayada. Que tos vaiga muito bueno l'anyada venient!

Entalto a Sierra d'Arcos

O Baixo Aragón ye ardendo. Ista begada no ye una metafora ta esplanicar as zaguers mobidas que i fan. Ye literal. Tiengo asabelo de binclos con ixos lugars. Antimás d’os ebidents con Andorra, tiengo buenas amigas y compañeras en Ejulve u Alloza y as familias suyas d’Alcorisa u Ariño ... Asinas que biyer como se crema as tierras por as que tantas begadas soi estau y que tanto aiman as compañeras mías fa duelo. Muitismo duelo. A ixe sentimiento se chuñe o d’a impotenzia de no poder fer atra cosa que asperar. Asperemos pues, que se remate antis con antis ista pesadilla.

En omenache a ista tierra, dura como pocas, una canta que en sentir-la siempre remero Andorra y a suya redolada:

Zienzia VS Relichión

Me rezentón un diya que en un lugar d’o Baxo Aragón un mosén metió en as fuellas d’a parroquia un testo an que deziba “Dios nos libre de los enemigos de la religión, que no son otros que la ciencia, el sexo y el socialismo”. Fote! A uno, que ye de zienzias y sozialista y que, como a toz, le fa goyo de cabo cuan fer foriquetas, isto le podría encarrañar asabelo, pero como ya i ye feito y sabe qui ye l’enemigo suyo, pos más bien rai.

Y ye que, a tamás de que bels zientificos relichiosos, que de tot ha d’aber-ie, s’enzerrinen con que a relichión y a zienzia no han d’estar enemigos, en son. En han estau siempre y en serán ta cutio. Y ye simplamén porque a relichión ye, por definizión, antizientifica. L’esprito d’an que surte cadaguna ye de raso diferén, enfrontinau. A relichión surte d’a irrazionalidat, d’os deseus y medranas d’os umanos debán d’a muerte y d’a esconoxedura d’o suyo esdebenidero. A zienzia, manimenos, surte d’o menister de bels umanos por conoxer as mecanicas que fan funzionar o mundo, d’a balura d’o conoximiento per sé. D’a creyenzia en que tot ye esplicable.

Un d’os alazez de todas as relichions ye a “fe”, que mesmo dizen que ye birtut y que definen como “creyer sin o menister de beyer-ie”. A zienzia, de rebés, aplica o metodo zientifico. Os “dogmas” zientificos no en son sino son comprobables en todas as situazions posibles. Surte de mirar-se o mundo y de beyer como ta una mesma aizión siempre bi ha una mesma reaizión. Siempre que dixamos cayer un ocheto más denso que no l’aire en a planeta Tierra, iste cayerá t’a tierra. Dengún no ha puesto fer lo contrario.Os zientificos son siempre esbiellando as teorías suyas con os datos que ban replegando sobre l’uniberso. Os relichiosos nunca no lo fan u lo fan masiau de cabo ta cuan. Mesmo fa poco que demandón perdón por lo de Galileo (qui, por zierto, teneba razón). Isto creba unatra begada de raso a filosofía de os zientificos debán d’a filosofía d’os relichiosos. Os primers se custionan terne que tener. Os zaguers no se custionan mica. No les cal. Como tienen fe, simplamen han de creyer lo que os gurús suyos dizen y au!. Mesmo si belún aintro d’as estruturas suyas custiona cualcosa, ascape lo forachitan u dizen que ye entibocau.

Tot isto lo pensaba por un programa de TB que he bisto mientres me desayunaba y an que charraban d’a teoría d’o creazionismo que agora l’han dibrazada de zienzia con o titol de “Teoría d’o diseño intelichén” y que preban de que se dé en as escuelas en cuenta u antimás de a Teoría d’a Eboluzión. Bi entrebistaban a un esfensor d’o creazionismo y a un biologo. Como yera un programa d’ixos que fan de maitins no han charrau cuasi cosa, pero de bez que les entrebistaban, se feba una encuesta imbiando mensaches y os resultaus me fan arrienda pena. Un 66% (2/3 d’a poblazión que no tien garra atra cosa millor que fer!!!) deziba que l’ombre no bien d’o mono. Si les dixamos prenzipiar con fateras d’ixas, talmen bel diya quieran que en as escuelas s’amuestre que a Tierra ye plana. Con tot y con ixo, si fesen unatra encuesta con os mobils sobre iste afer, de seguras que os resultaus suyos serían penibles tamién.

Bella cosa cambea (a la fin!)

Ista Semana Santa estié en Andorra, como toz os años dende fa zinco. Y como toz os años – a lo menos dende fa zinco – se fazió a Rompida, as prozesions y toda ixa mena d’autos relichiosos que se i fan. Encara que no bi abió guaires nobedaz sí que bi abría bellas cosetas que me fería goyo comentar.

A primera ya lebo cualques años beyendo-la y bella bez lo emos charrau entre bels aragonesofablans y no ye atra que o cambio de nombre d’a Rompida. Encara que toda a chen contina dezindo-le asinas, en os pasquins ofizials, guidas turisticas y meyos de comunicazión i aparixe como “El romper”. A primera no ye aragonés, ta qui no’n sepa mica. Simplamen ye un nombre tradizional en castellano no normatibo. Pero unatra begada más, bel saputaz ha dezidiu que ixo sona furo y que se cambea por bella cosa más pincheta, más elegán, más española: El Romper!. Podrían aber-le dito La ruptura de a ora u, mesmo mirando-se enta os andaluzes – que, a lo bisto, ixos sí que charran bien – y copiando a suya madrugá, tornar a baltizar-la como “A Rompía”. Encara denguno no me ha sabiu esplicar ixe cambio y no sé como no bi ha abiu garra protesta en o lugar u en a contornada.

A segunda, y a que más m’importa – ye que, a la fin, bi ha un bar an que se puede sentir buena mosica – u simplamen mosica – mientres fas un ordio. Cuan prenzipié a ir t’Andorra bi eba un chicorrón café que menaban unos archentinos an que se feba bel conziertet y a mosica no yera mala. Ixe café trancó en poco tiempo y, dende allora, toz os bars yeran iguals. Chunda-chunda y más chunda-chunda. De cabo cuan y en bels bars, meteban bella canta de Reincidentes, Platero u Extremo mientres un cuartal d’ora y prou!, unatra begada chunda-chunda. Isto, y a mía delera por a biera, feban que a ormino marchase ta casa bien luego. Pero iste año, dentré en un bar que ha cambiau de mans fa poco y beteme que me trobé con que i meteban Mallacán, Reincidentes, Obrint Pas, Cramberries, Pink Floyd, Iron Maiden, Manu Chao, Macaco y asinas asinas. De tot un poco. Bella bez se i colaba bella coseta más comerzial – La Oreja de Van Gogh, Paulina Rubio, Melendi… - que tampoco no inquestaba guaire. Marché d'o bar cuan i plegaba o Sol y abendo pasau una sobrebuena nuei. O bar estió a rebutir toda la nuei. Talmén no tantismo como belatros, ixo ye bien difizil, pero de seguras que fazión buena caxa. No sé si trunfará - aspero que sí - pero a lo menos agora os andorranos pueden eslechir. Yo no i bibo, pero i conoxco chen que de seguras no irá ta garra atro bar tanimientres iste contine ubierto. Si iz t’Andorra, ye bien fazil de trobar. Dentra en cualsiquier bar d’os que bi ha en o zentro d’o lugar y, malas que sientas una buena canta, ya i yes plegau.

Ah!, y esprisions ta toz y todas =s andorran=s y a resta de baxoaragones=s. China – chana ban cambiando as cosas enta millor; continaz asinas!