Cosas que bi heba en la rompida d'estianyo.

Todas istas cosas bi heba en la rompida d'a hora de Andorra d'estianyo.

Bi heba una zagala que se rediba de tot. Y atra que no se rediba de cosa y que se atrapaciaba lo pel terne que terne. Bi'n heba un trapacil que heban iu t’a peluquería ixe maitín.

Bi heba un mozo de caixos royos, no sé si por la fayena u por la chenetica. Somarda y felizón, siempre que la colla demandaba una ronda, quitaba de camín lo billet pa pagar la parte suya.

Bi heba dos punkis. L'un portaba tunica. No pas l'atro. L'un levaba lo punk por adintro. L'atro tamién por difuera. D'o primer caleba saber que yera punk.

Bi heba una muller alticamada por que me sé yo. Y muitos que s'alticamoron mesmo mas porque s'heba alticamau y le chilaban que no s'alticamase y atras cosas piors.

Bi heba un president que deixaba cayer toba la maza sobre la pelleta d'o bombo, como si le fese miedo que s'encarranyase y le fotese un mazazo a ell.

Bi heba un que trencó la pelleta d'o bombo suyo y lo portiaba sobre lo tozuel, tot esgarrapau, pa salir d'os primers d'a rompida porque ya total pa qué.

Bi heba una choven que s'heba demandau un vodka con aquarius porque yera mal d'a fonsera y deciba que ixo le prebaría bien.

Bi heba uns focos que feban que pareixese de días.

Bi heba chent que no i yera pero que nos hese feito goyo que i fuese.

Bi heba uns hombres grans y panchudos que cusiraban y se miraban a la resta como decindo “no tenez ni puta ideya”.

Bi heba policía d’uniforme. No iban tunicaus. Caldría que les fesen uniforme de Semana Santa, con tunica reglamentaria.

Bi heba un bombo bien gran, como l’ego d’un influencer.

Bi heba tambors y bombos con un apara-vasos penchau, pa pecar con comodidat.

Bi heba un que s’aburriba y badallaba. D’amagatons pa que no se notase. Pero yo lo vide.

Bi heba un que alufraba a la chent y anotaba mentalment lo que feban pa escribir-ne dimpués bella cosa.

Bi heba fé y ateus, chuntamanetas, capins y chuntamanetas capins, ninos con orelleras y yayos con sonotone, y lo mosén bien contento y belún un poquet triste y los cambrers no adubiban a servir y la chent no s’adubiba a tanyer.

Todas istas cosas bi heba en la rompida d'a hora de Andorra d'estianyo.

De viatge per Aragó: La Setmana Santa andorrana

La Setmana Santa a l’Aragó no té gaires diferències amb les festivitats que se celebren en altres llocs d’aquest racó d’Europa. Processons, cucurulles, carraus, ciris, romans i un grapat d’oracions. Tanmateix, al Baix Aragó sí que hi ha algunes peculiaritats que crec que són força interessants fins i tot per a ateus com jo. Buñuel va popularitzar la “rompida de la hora” del seu poble, Calanda, un dels que configura la “Ruta del tambor y el bombo” del Baix Aragó. Aquesta ruta es compon de nou pobles: Albalate de l’Arzobispo, Alcanyís, Alcorisa, Andorra, Calanda, Hijar, La Puebla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaen. Un d’ells, Andorra, ha esdevingut part de la meva vida i xino-xano els seus costums s’han tornat part de la meva identitat.

Dijous Sant és el dia que comencen les celebracions de la Setmana Santa andorrana. A la tarda, el poble s’omple de gent que es retroba amb els andorrans i andorranes que han hagut de marxar a viure fora. A la plaça del Regallo, els més petits i els turistes gaudeixen fent sonar el gran bombo que hi ha al mig esperant la “rompida”, fins a l’hora del sopar, quan tothom se’n va cap a casa a canviar la seva roba per la indumentària oficial del poble. A cada localitat es fa servir una combinació diferent de colors que tothom llueix durant aquests dies. A Andorra, la túnica és negra i el cinturó, vermell.

Cap a tres quarts de dotze la plaça ja està a vessar de gent. Des dels bars que l’envolten, els que no volen, o no poden, participar a la rompida, contemplen l’espectacle que està a punt de començar. A l’ampli balcó que hi ha en un costat, s’hi aboca l’encarregat de donar l’ordre perquè l’acte arrenqui. A sota, molts nervis. De sobte, quan arriben les dotze se sent un gran silenci, seguit d’unes poques notes de corneta. Aleshores, els tocs trenquen l’efímera tranquilitat que es respirava uns segons abans. Tots i totes alhora fan un mateix so que et fa tremolar tot el cos. Minuts després, ja amb l’hora “rompida”, el ritme dels tambors i els bombos va canviant. Cada colla proposa la seva melodia: algun dels nombrosos tocs que han estat assajant tot l’any.

Queden per endavant dos dies en els quals el soroll de tambors i bombos es fa omnipresent al poble. El matí del divendres es torna a trencar l’hora a les dotze, en un acte on s’ajunten les famílies amb els que encara no han dormit. Al visitant, potser li estranyi que en actes a priori tan religiosos com els de Setmana Santa hi hagi tanta tabola, però el cert és que en aquests dies s’aconsegueix un estrany equilibri entre festa, religiositat i cultura.

A més de la pujada a l’ermita de Sant Macari, que es fa la mateixa nit del dijous, hi ha un munt de processons i actes religiosos, no gaire diferents dels que es poden veure en qualsevol altre poble. Ara bé, per als que hi vagin sobretot per la vessant més cultural, probablement els cridi més l’atenció el final dels tocs que es pot veure el dissabte al voltant de les nou a la plaça de dalt, on es pot aprofitar per veure l’església, si és que encara no s’ha visitat. Des d’una estona abans, totes les colles van tocant tota mena de ritmes. Si es vol contemplar bé, és recomanable anar-hi d’hora per poder agafar un bon lloc, ja que la plaça s’omple tant de pobletans com de turistes i curiosos. Quan la imatge entra a l’església, es comença l’últim toc i, un altre cop, tots alhora deixen de tocar i el silenci torna als carrers andorrans. El silenci dels tambors, és clar, perquè els seus habitants continuen de festa fins que el cos els ho permet.

Després de l’obligat descans dominical, el dilluns se celebra el que es coneix com “Pascuica”. Només els forns del poble i alguna botigueta més són oberts a primera hora del matí, per proveir de pa els andorrans i andorranes. Cada grup d’amics s’ajunta per anar al mas d’algun d’ells, on es fartaran de menjar i beure en una llarga jornada de convivència amb els més estimats. Molts dels masos ja no s’utilitzen quasi per a feines agrícoles, però aquest dia acullen una de les festivitats més entranyables del calendari baix aragonès.

Entendre la popularitat de la Setmana Santa a Andorra, i al Baix Aragó en general, és molt difícil per a un ateu urbanita com jo. M’ha costat anys i anys de parlar amb la gent del poble, de veure els seus punts de vista, de viure-la amb gent de totes les edats i condicions socials. Això sí, he tingut la sort de poder gaudir-la des del primer dia que vaig posar un peu en aquesta localitat que ara és també una miqueta casa meva.

Més recursos a Tierra de barrenaus:

Tierra de barrenaus radio 2x01. Andorra y redolada

Un ateu fendo fiesta en Semana Santa

Todas as Semanas Santas as ateas nos hemos d'aguantar como se nos invade la ciudat u lo lugar con ixa mena de Viñarock d'o cristianismo que se fa en istos diyas. Hemos de viyer como se les permite a las cofradias fer cosas que sisquiera gosarianos demandar y que, en caso de conseguir-lo, nos viyeríanos en una campanya mediatica de persecución de tantas que nos tien acostumbradas la dreita nacionalcatolica. Unatro de tantos efectos perchudicials pa la nuestra salut mental ye o mantra cunyau que eixemplifica tant bien iste tweet que leyié fa poco: "Los ateos deberían trabajar toda la semana santa porque eso de irse de vacaciones gracias a alguien en quien no creen es incohoerente. #DeNada". Creigo que a la mia lectora media no le cal que l'aclareixca cosa, pero por si un caso:

Si as ateas, y tamien as relichiosas, tenemos dreito a vacanzas y a diyas de fiesta, no ye gracias a garra ser sobrenatural. Ye gracias a los millons de personas que luitoron por tener ixos dreitos laborals, y a las que continan, por cada diya, desfendendo-los. Nomas a ellas he d'agradeixer-les que no m'haiga caliu treballar en istos diyas. Os mios dreitos, por muito que quieran beluns, no los condicionan las mias creyencias, sino la mia condicion de treballador.

Ni as ateas, ni tampoco as relichiosas de qualsiquier creyencia, no pueden esleixir la mayoria de lo suyo calendario laboral. Vivimos en un estau entregau a lo catolicismo, y que de aconfesional nomas tien lo nombre. Si de yo dependese, no tendría fiesta ni en Semana Santa ni en Nadal. Son dos calendatas que no me suposan cosa y que no tienen garra significau pa yo. A Semana Santa, pa forro de bota, sisquiera tien una calendata fixa, con tot lo problema que ixo creya en as programacions interanyals laborals y educativas.

Fueras de bella excepción, como lo 1 de mayo, os diyas de fiesta en l'estau espanyol vienen decidius por os representants d'una relichión.  Qui no i somos d'alcuerdo, no podemos que asumir ixos diyas y tricolotiar-nos con as chefas pa que nos den fiesta os diyas que en veras nos importan. Entiendo que cal tener una organización de l'anyo, y que probablement a mayoria trigaria ixos mesmos diyas en caso de poder fer-lo. Pero ye un debat que nunca no s'ubre y, como en tot en lo que no podemos decidir, habríanos de platenyar-nos qué diyas de fiesta queremos, como, pa que, y quals son os intreses festivos d'as que treballamos.

Asinas que no, no daré gracias a garra ser sobrenatural por tener fiestas. Les ne daré a todas las que luitoron y luitan por os mios dreitos laborals. Si bell diya me deixan esleixir, lo mas probable ye que no trigue la Semana Santa pa estar de fiesta. O tweet ye tant absurdo como decir que as fachas no habrían de tener fiestas laborals porque no creyen en a luita sindical y de clase que les n'ha conseguiu. Como todas as personas tiengo incoherencias a trompicuesco. Fer fiesta en Semana Santa, no en ye una.

Abolir a Semana santa?

Fa poco Pablo Echenique, de Podemos,  tornaba a asegurar por Twitter que en o programa de Podemos no ye l'abolición d'a Semana Santa. Tornaba a fer-lo dimpués de que ixe partiu en Andalucía hese d'aclarir lo mesmo fa bell mes, por unas declaracions de Begoña Gutiérrez, una d'as personas d'a executiva podemita d'alla. Ixas declaracions deciban que "si gubernamos, y se planteya sacar a Semana Santa, os ciudadanos decidirán". Ye decir, que caleba, primero, que gubernasen, lo que nomás pasaría si han conseguiu un refirme popular muito important. Segundo, que belun planteyase sacar a Semana Santa. Ye decir, que una parte d'a población, dreitament u vía representación institucional, planteyase cambios u l'abolición d'a Semana Santa. Y tercer que, en un hipotetico referendum, proceso de consulta, u como lo quieratz clamar, a población decidise fer-lo asinas. ¿Quál ye o problema en ixo?

Prou que, como de cutio, o catolicismo s'alticamó, prencipió a fer aparatos y dedució, d'ixas declaracions, que os malvaus comunistas, podemitas, minchaninos y cremailesias, iban a vedar as celebracions semanasantils. En Andalucía ta forro de bota! Faro catolico d'a Tierra!. O mensache, rebutient de demagochia, s'espardió en os medios de masas y, ta sopresa mia, chupió más que no creyeba. En ista Semana Santa pasada, en dos conversas allenas que yera fendo orella sentié decir "agora que los de Podemos van a sacar la Semana Santa...". Ignorando, prou que sí, que Podemos sisquiá gubierna en Aragón u en Espanya.

Ye una pena que o catolicismo tienga tantismo poder mediatico como ta silenciar un debat que habríanos de tener antes con antes y que no ye atro que os criterios t'as vancazas laborals. Como ateu y ateista, una d'as cunyadadas que más a soben m'he de sentir, ye ixa de "Sí, sí, ateu, pero bien que fas as vacanzas de Nadal" (u Semana Santa, Sant Valero, u qualsiquier atra). Antes feba o poder d'explicar-les que yo, igual como a resta de chent, no puedo trigar as mias vacanzas. Que si podese, de feito, no tendría vacanzas en Semana Santa ni en Nadal, dos calendatas que me fan prou pampurria. Les prebaba d'explicar que a chent tenemos vacanzas no gracias a o catolicismo, sino a la luita obrera que dimpués de muitos anyos consiguió que tenesenos os diyas de vacanzas pagadas que hue tenemos. Cada vegada lo foi menos, pues me resulta prou canso.

As treballadoras tenemos, gracias a ixa debantdita luita, un numer de diyas de treballo y de vacanzas a l'anyo. A mayoría d'ixas vacanzas vienen imposadas por un calendario festivo controlau, en una parte muit important, por as fiestas que celebra una parte d'a sociedat. Ixe calendario, antimás, ye de tot ilochico y a Semana Santa ye o maximo exponent d'ixa manca de lochica. Una fiesta que cambea de calendata cada anyo, dependendo d'a luna y que condiciona estudios, treballo u mesmo os ingresos de buena parte d'o sector turistico que, pendendo d'a calendata que toque, puet dar-le perras ta sobrevivir, u fer-le zarrar o negocio.

As fiestas patronals d'os lugars son atro claro eixemplo de falta de lochica en as fiestas. En Andorra se celebran, por eixemplo d'o 7 t'o 11 de setiembre, toque como toque. En iste 2015, como cada cierto tiempo, cayó de lunes a viernes, empachando que muitas d'as personas vincladas a iste lugar podesen disfrutar d'as fiestas y que fuesen economicament menos viables. En iste caso, a culpa no ye d'a relichión ya que as calendatas sisquiá vienen dadas por o santo d'o lugar, que ye ta chinero.

M'alcuerdo tamién de quan yera universitario y todas as fiestas patronals d'as facultatz tocaban ta primavera. En estar a l'aire libre, porque las febanos encara en a plana que bi heba a la fin de Miguel Servet, nos caleba buen orache. Manimenos as pobretas de Dreito la celebraban en lo preto de l'hibierno porque o suyo santo les tocaba en ixas calendatas. Si en as facultatz más "d'izquierdas" ni se planteyaban cambiar o diya de celebración d'o centro d'estudio, como ta fer-lo en Dreito, bastión d'o facherío universitario.

Tiengo a suerte de vivir en Zaragoza y de que as fiestas mayors d'a mia ciudat tocan en Octubre. Encara fa bueno y se pueden disfrutar. Pero con tot y con ixo, yo soi partidario de cambios. No m'importaría mica, por eixemplo, que s'adelantase bell par de semanas y fer-las a la fin de setiembre ta guarenciar-nos millor orache, sin pisar guaire a las fiestas d'atros lugars aragoneses. Tamién creigo que s'habría de zarrar más diyas tanto a universidat como en os centros de treballo. D'an se pueden pillar ixos diyas? Tenemos calendatas ultraabsurdas como a Concepción u Sant Valer an que m'atrevería a decir que o 95% d'a sociedat no celebra cosa. ¿Por qué no se pueden trasladar ixos dos diyas, por eixemplo, t'as fiestas mayors?

¿Por qué no podemos a ciudadanía decidir quan queremos celebrar as fiestas d'a nuestra ciudat, d'o nuestro país, de l'estau, ....? En qué momento se dio por supuesto que todas hemos de tener as fiestas quan lo decida la ilesia catolica? No soi charrando de vedar ni suspender as celebracions d'as cristianas. Soi charrando de qüestionar que todas haigamos de tener fiesta en ixos diyas y no pas en atros. A resta de confesions relichiosas y prou que as ateas, no tenemos fiesta os diyas que queremos y ixo no nos empacha de celebrar as nuestras festividatz como podemos.

Se pueden quitar os pasos, se pueden fer todas as cosas que quiera que faigan as cristianas ixos diyas, sin que a resta haigamos de condicionar o nuestro ocio a ixos costumbres. Cuento que as personas que van o diya de Sant Valer a besar o troz de calavre, pueden fer-lo de tardes, no? Asinas, a resta podríanos tener un diya más de vancanzas en unas calendatas que nos cuacasen más.

As fiestas han de decidir-se con razons lochicas y de conchunta entre todas as ciudadanas. Soi seguro que, de fer-se un debat publico y participativo sobre as calendatas d'as vacanzas, as cosas no cambiarían guaire. Ye muit dificil de cambiar costumbres y ritos de fa sieglos. Pero ye un debat que nos han furtau y que, malas que insinuas d'ubrir-lo, bi ha qui s'alticama y t'acusa d'os mil mals d'o mundo. Regular que a Semana Santa, por eixemplo, sobreviviría, pero a atras como os debantditos Sant Valer y a Concepción, no les daría tanta fortuna.