Si els Smoking acaben demà

Quan la pandèmia va arribar, em vaig cagar de por. Estava aterrit. Vaig patir una paràlisi absoluta. No sabia què fer, com actuar, no era capaç de veure com podia evolucionar tot allò. El meu cap a la feina va decidir que el nostre era un d’eixos llocs essencials, que no es tancava i que continuaríem obrint tots els dies, tret dels que el Perro ens va obligar a romandre a casa. Així que cada matí, agafava la bici i marxava, acollonit, fins a l’oficina, travessant una Saragossa buida de tot, trobant-me només amb els quatre policies que vigilaven el compliment dels tocs de queda, les cues als estancs i supermercats i la gent que passejava amb els gossos.

Com en tantes altres ocasions, gairebé sempre en la meva vida, la música em va servir de companyia, d’amiga que et consola i aconsella. No era l’únic. Un munt de cançons es van viralitzar aleshores, circulant i contagiant-se pels dispositius electrònics com el mateix virus. Aquella “Quan ens tornem a abraçar” del Xavi Sarrià, va prendre un nou significat. A casa nostra, van ser els Smoking souls, els que ens van portar uns versos que vam trobar ben inspiradors. Deien, a la seva cançó “Adéu”: “si el món acaba demà, si tot acaba demà, que fantàstic sentir-te al costat”. Tamara va fer un cartell que vam penjar al nostre dormitori, per fer-nos recordar cada dia que, al bell mig d’aquell escenari apocalíptic, ens teníem l’un a l’altre i la vida era bonica. Avui, escrivint això, el cartell continua a la nostra porta, inspirant-nos i fent-nos conscients del que és important.

La música, i l’art en general, té un poder brutal. Només veure eixe paperot penjant al dormitori, em canviava el semblant. Em venien al cap pensaments més positius, la por es feia més petita i les ganes de continuar la vida, vingués el que vingués, al costat de la meva parella, esdevenia una idea poderosa i impossible d’enderrocar.

Així que els estic, als Smoking souls i a tants altres que m’han ajudat en la vida, molt agraït. Les seves paraules són medicina, un salvavides que surt dels auriculars, com deia també el Xavi Sarrià en “Música, ràbia i amor”. 

El dissabte que ve, a Barcelona, podrem veure’ls a un dels concerts que fan dins de la seva gira d’acomiadament. Per a mi, per a nosaltres, Smoking souls ja és molt més que només un grandíssim grup: és part de la nostra vida, és un dels que ens han acompanyat en moments molt difícils, els seus versos tornen sovint al nostre dia a dia, quan més falta ens fan. I també, fora de la pandèmia, recordem els seus concerts al Viña, al Festiuet, a la Razzmatazz i a tants altres llocs on els hem pogut gaudir.

Els Smoking s’acomiaden, i els trobarem molt a faltar. Ens deixen un llegat ple de música meravellosa i versos inspiradors. Esperem que els seus membres continuen a altres projectes, compartint amb tothom la genialitat que han demostrat a tota la seva trajectòria. I si el món acaba demà, haurà sigut fantàstic sentir-los al nostre costat. 

 

Salvache #Inktober 16

Chugaba con las olas d’a mar como si no fuesen feitas de puro chelo. Por muit buena nueit que fese, cabo d’anyo no yera buena calendata pa banyar-se. Ni sisquiera en ixe lugar de la Safor. Manimenos, astí yera ella, con las suyas amigas, como si podesen fer d’a fredor calor. Joan se descansaba, fendo-se un fumarro, posau sobre l’arena, sentindo-se un falso por portiar la suya chaqueta. “Yo no i entro. Sotz varrenadas. Tos aguardo aquí”, les heba dito.

La nueit que yera a pocas de rematar heba feito honor a la canción d’aquell Festivern: Nit salvatge. “¡Y tanto!” - pensó. La heba conoixida en la barra, demandando bieras pa toda la suya clica de Getxo. Dotze zagalas y zagals venius dende astí, de propio, ta ixe festival. Y a ell le heba feito galvana puyar bells pocos kilometros ent’o norte. Facioron pacha de camín. Chuntoron las collas d’amigos en lo concierto de Smoking Souls y, antes de que empecipiase Oques Grasses yeran mentendo bote de conchunta. Las dos clicas pareixeban conoixer-se de toda la vida. Quan acabó Riot Propaganda, totz dos se quedoron en un costau, apartaus bell poquet d’os amigos. Charrando de mosica y politica, d’os suyos lugars, de festivals y nueitz de borina. Marchó t’a tienda con ixe cenyo d’ababol d’os días que valen la pena vivir-se.

A l’atro día tornoron a chuntar-se en l’actuación d'Atupa. A metat de concierto de Juantxo Skalari, con los punyos devantaus baixo las estrelas d’ixe ciel valenciano, Amets le agafó lo tozuel y le besó. Duró lo que tardó lo ritmo d’o suyo ska en convidar a fer pogo de nuevas. Unatro baile salvache. Unatra canción que nunca no ixuplidaría. Se blincoron Plan B y Els Catarres y tornoron pa Aspencat entre las moflas d’as dos collas d’amigos.

Totz los conciertos sonoron perfectos. La biera sabeba como nunca. Sentiba que tot yera posible. Que Amets y ell, y totz los suyos amigos, y lo publico d’os festival y los mosicos que dende alto deciban las suyas proclamas, yeran capables de fer la revolución. Politica, cultural, personal. Por una nueit, una nueit salvache, la menaza de no independizar-se nunca, los minitreballos de mierda que heba teniu, los supensos, las esfullinadas d'a familia… tot dispareixeba. En los suyos uellos se dibuixaba un camín que le sacaba d’o barducal d’a suya vida cutiana.

Astí acababa la nueit. Astí acabaría probablement la suya historia. ¿Quantos kilometros les separarían a l’atra semana? ¿Seiscientos? ¿Setecientos? Sentiba que la luna se lo miraba, zocegosa por saber qué quereba, qué faría a l’atro maitín. Pensó en marchar de Castalla. Pensó en demandar-le que se’n venise. Quereba seguir conoixendo-la. Quereba saber toda la resta d’historias que le heba deixau por contar. Descubrir nuevas mosicas a lo suyo costau y vivir un ciento mas de nueitz como ixa.

Alentó lentament. Zarró los uellos. Risas. Mar. No iba a deixar que lo futuro le estricallase lo present. Ubrió los uellos. Lo fumo salió d’a boca suya. Amortó lo fumarro y s’espulló. A l’atro día decidiría lo que calese. Hue yera siempre encara. Se sacó lo miedo a la fredor d’o mediterranio hibernal y se ficó en l’augua. Amaneixeba en la Safor y remataba ixa nueit salvache.

Basau en la canción Nit salvatge, de Smoking souls que sirvió pa promocionar lo Festivern d’a edición 2015/2016

Iste relato fa parte de l'Inktober literario en aragonés de 2019. 

Escribir como terapia (Cantando Líquid, de Smoking souls)

"Farem dels versos un vaixell per transportar totes les nostres miséries i enfonsar-lo a l'oceà". Líquid. Smoking souls.

Aprender a leyer y escribir, antimás d'estar una graniza ferramienta d'o ser humano, ye probablement lo conoiximiento mas important que haiga adquiriu en la mía vida. Pero antiparte d'a vesant purament utilitarista, la escritura me permite totz los diyas vivir muito millor.

No sé si escribir será tant terapeutico como dicen, pero no fer-lo ye qualcosa que no quiero nian concebir. Igual como me cuesta pensar en un mundo sin mosica, se me fa anguniant uno a on que no podese disfrutar d'iste arte. Como consumidor y como productor, toda dos maneras fan que la mia vida siga muito millor.

Haber d'escribir un texto aduya a pensar sobre lo que queremos transmitir. A diferencia d'a interacción oral, mas espontania, las ideyas en lo luengache escrito han d'ordenar-se, prescidindo de toda la información que puet aportar lo tono u los cenyos. En ixe proceso, a sobén, nos trobamos con reflexions que no faríanos si no nos hesenos atriviu a escribir lo que pensamos.

Quan concaro una fuella u una pantalla en blanco, con ganas d'escribir u bella ideya que transmitir, me fa goyo de contimparar lo mio tozuel con bella aula de crios d'escuela. Por defecto, totz nos movebanos a la bimbola, como las moleculas d'un gas. Asinas van las mias ideyas, por l'aula atarrantadas, topetando-se con belatras, amagando-se baixo un pupitre, u timidas en un rinconet. En empecipiar a escribir, i entra la mayestra y se mete a ordenar ixe caos. "Fuleno, ves t'o puesto tuyo. Zuteno, deixa d'abatanar a lo tuyo companyer. Mengueno, replega los libros que has deixau por tierra". Y asinas-asinas lo texto va prenendo forma. Talment a la fin d'a clase las alumnas no sigan exactament como quereba la mayestra, pero a lo menos s'ha acabau toda la titabola previa.

Lo mundo agora va a tot meter. La mayoría d'os mensaches han de cullir-ie en los 280 caracters de Twitter, en los vinte segundos d'os anuncios de TV y radio u en las buegas d'as stories d'os retz socials. Todas istas ferramientas son la fast food d'a comunicación: fan honra, funcionan, cumplen la suya función, pero les falta ensundia. Y igual como pa fer buena cocina, cal tiempo y dedicación, pa comunicar cosas que valgan la pena s'aprecisa lo mesmo.

Asinas que talment una d'as propiedatz terapeuticas d'a escritura, compartida con la cocina, siga derivada d'o feito de que no se puet escribir a tot meter, de que cal aturar con tot lo que yes fendo, fer firme ficancia d'a fayena que vas a encetar y executar-la a monico porque igual como un pasa con una buena receta de cocina, deixar-se levar por las prisas puet malmeter lo texto.

A ixe tatoneyo d'o mundo, propio d'a escritura, cal anyadir-le unatra dimensión en lo caso d'a ficción. Astí, antimás de cambiar la velocidat se cambea tamién l'espacio. Has d'ixopar ent'o mundo que yes leyendo u creando y deixar en tierra tot lo que no te cal pa ixe viache. Que en bells casos, ye simplament TOT.  Ixa abstracción ye muit evident en lo caso d'a fantasía heroica u d'a sciencia ficción, pero cuento que ocurre en bella mida en qualsiquier buena obra.

Leyendo y escribindo te trobas con muitas cosas que yeran en la tuya ment dondiando y que sisquiá lo sabebas. Te trobas con tu mesmo, con los tuyos pensamientos y las tuyas miserias. Y como dicen los Smoking Souls, fas con las tuyas parolas un barco que se leve ixas zagueras, y lo fundes en l'ociano. Ixa ye la sensación que tiengo quan remato de leyer un buen libro u d'escribir bella historia.