Si els Smoking acaben demà

Quan la pandèmia va arribar, em vaig cagar de por. Estava aterrit. Vaig patir una paràlisi absoluta. No sabia què fer, com actuar, no era capaç de veure com podia evolucionar tot allò. El meu cap a la feina va decidir que el nostre era un d’eixos llocs essencials, que no es tancava i que continuaríem obrint tots els dies, tret dels que el Perro ens va obligar a romandre a casa. Així que cada matí, agafava la bici i marxava, acollonit, fins a l’oficina, travessant una Saragossa buida de tot, trobant-me només amb els quatre policies que vigilaven el compliment dels tocs de queda, les cues als estancs i supermercats i la gent que passejava amb els gossos.

Com en tantes altres ocasions, gairebé sempre en la meva vida, la música em va servir de companyia, d’amiga que et consola i aconsella. No era l’únic. Un munt de cançons es van viralitzar aleshores, circulant i contagiant-se pels dispositius electrònics com el mateix virus. Aquella “Quan ens tornem a abraçar” del Xavi Sarrià, va prendre un nou significat. A casa nostra, van ser els Smoking souls, els que ens van portar uns versos que vam trobar ben inspiradors. Deien, a la seva cançó “Adéu”: “si el món acaba demà, si tot acaba demà, que fantàstic sentir-te al costat”. Tamara va fer un cartell que vam penjar al nostre dormitori, per fer-nos recordar cada dia que, al bell mig d’aquell escenari apocalíptic, ens teníem l’un a l’altre i la vida era bonica. Avui, escrivint això, el cartell continua a la nostra porta, inspirant-nos i fent-nos conscients del que és important.

La música, i l’art en general, té un poder brutal. Només veure eixe paperot penjant al dormitori, em canviava el semblant. Em venien al cap pensaments més positius, la por es feia més petita i les ganes de continuar la vida, vingués el que vingués, al costat de la meva parella, esdevenia una idea poderosa i impossible d’enderrocar.

Així que els estic, als Smoking souls i a tants altres que m’han ajudat en la vida, molt agraït. Les seves paraules són medicina, un salvavides que surt dels auriculars, com deia també el Xavi Sarrià en “Música, ràbia i amor”. 

El dissabte que ve, a Barcelona, podrem veure’ls a un dels concerts que fan dins de la seva gira d’acomiadament. Per a mi, per a nosaltres, Smoking souls ja és molt més que només un grandíssim grup: és part de la nostra vida, és un dels que ens han acompanyat en moments molt difícils, els seus versos tornen sovint al nostre dia a dia, quan més falta ens fan. I també, fora de la pandèmia, recordem els seus concerts al Viña, al Festiuet, a la Razzmatazz i a tants altres llocs on els hem pogut gaudir.

Els Smoking s’acomiaden, i els trobarem molt a faltar. Ens deixen un llegat ple de música meravellosa i versos inspiradors. Esperem que els seus membres continuen a altres projectes, compartint amb tothom la genialitat que han demostrat a tota la seva trajectòria. I si el món acaba demà, haurà sigut fantàstic sentir-los al nostre costat. 

 

La segunda dosi

Mai morió fa quatre anyos dimpués de meya vida fendo d'ATS en la MAZ de Zaragoza. Se quedó sin vivir la pasa que nos ye tenendo acollonadas istos dos zaguers anyos y quí sabe quantos mas. No sé si por la suya profesión, porque simplament yera la suya manera d'estar u por bella mica d'as dos, a mai le feban miedo a-saber-las cosas. Cada vegada que sentiba una sirena, rai si d'ambulancia, bombers u policía, s'estremoleceba pensando qué pasaría. Patiba si marchabanos bell fillo de viache, u de conciertos u si febanos esporte. Siempre se pensaba que ibanos a tener bell problema, accident u lesión. No quiero ni pensar cómo lo hese pasau d'haber viviu ista pandemia que tanto nos ha acotolau.

En marzo y abril ixe miedo -heredau de mai, innato u aprendiu, nunca no lo sabré- m'invadió de tot y me deixó paralisau. Marchaba de casa t'o treballo y d'o treballo ta casa por una ciudat vueda de chent. No me deixoron teletreballar ni un solo día mas d'o que obligó la lei y cada minuto que pasaba difuera d'os 50 metros quadraus de casa mía yera cagau de tot, como si lo virus fuese amagau en cada cantonada aguardando pa apegar-se-me. Entre que los retz de solidaridat medraban por lo barrio mío, con quantas companyeras y amigas chugando-se-la pa aduyar a otri, me quedaba en lo sofá mirando-me las noticias asperando que las graficas amostrasen bella millora que m'asperanzase.

China-chana y a pur de normalización d'una situación que nunca no hese pensau de vivir, la vida tornó a ixo que le dicen la nueva normalidat, con los bozos omnipresents y fendo-nos a estar posadetz en bars, conciertos y eventos. Lo miedo, en buena parte, se me pasó, y a la fin empecipió la vacunación. Beluna d'o mio entorno refusaba en los primers momentos, y por diferents razons, punchar-se-la. Les deciba que si i renunciaban que me pasasen la suya dosi, que yo m'arrisgaba por ellas. Dende que anuncioron que bi heba vacuna yera deseyando de tener-la correndo por lo mio organismo. Y a la fin me plegó lo turno fa tres semanetas. Yo, que atra d'as mías fobias ye las agullas, que entre 2006 y 2018 no me facié ni un solo analís por miedo a que me punchasen, i fue encantau d'a vida y con lo huembro bien vister ta ixa primer cita. Una mica de mal en lo brazo y prou. Ni un paracetamol m'habié de fer. Hue, a la fin, m'acaban de punchar la segunda dosi, con lo que completo la pauta. Ya soi vacunau.

He conseguiu pasar istos quince meses largos sin haber-me de fer ni una PCR ni confinar-me por contacto. Cudiando-me y cudiando tot lo posible a la resta. N'i ha habiu d'atros que, fendo muita mas ficancia que no yo, s'han contachiau, como perfectament m'hese puesto pasar a yo mesmo. A la fin i hai factors aleatorios que dengún no puet controlar. Queda muita pasa, me pienso, y los bozos y los punchazos tardarán en salir d'a vida nuestra si ye que nunca lo fan. Pero lo paso que hue he feito, ixe segundo punchazo, ye tot un trango entabant pa que tot isto acabe. La diferencia ye chigant como se ye contrimostrando entre los sectors d'a población ya vacunaus.

Tot gracias a las personas que han investigau y desarrollau ista vacuna, prou que sí. Por un regular con infrafinanciación y muito menos prestichio social que no les caldría. Y gracias tamién a todas las treballadoras d'a sanidat que tantas vidas han salvau en istos días, que con la suya fayena cutiana nos acompanyan en los momentos mas hodius d'as nuestras vidas y que, pa forro de bota, han d'aguantar faltadas y carranyas de cabo ta quan. Hue, entre que aguardaba ixos diez minutetz de dimpués d'a punchada, me miraba las dos enfermeras que iban emplindo las agullas con la vacuna. Atra tercera se moveba discretament a lo ritmo d'a mosica que entraba por lo filo mosical que teneban. Todas tres con un cenyo d'alegría, charrutiando entre ellas. Fendo pareixer quasi rutinario un treballo tant important como lo que yeran fendo. M'he alcordau, como cada vegada que he de visitar un hespital u centro de salut, de mai; d'o suyo treballo, d'os días que veniba caricacha por que le'n heba pasau beluna de mala en la MAZ, d'as guardias que feba por quatre perras, d'o espanto que le veniba cada vegada que sentiba ixas sirenas, d'o miedo que le teneba a tantas cosas y d'o mal que l'hese pasau en istos meses. Soi lo caganiedos, asinas que, por edat, soi lo zaguer fillo en vacunar-me. Hue mai, tot y saber como yo que la pasa no ye rematada, hese sospirau aliviada.