Un diya quedas con una persona pa fer cosas d'as que femos los activistas. No fetz pacha, pero ye lo que toca. A la fin d'a conversa, como un simple comentario, diz una ababolada. Ye un simple slogan, sin guaire conteniu, y no le das mica importancia. "¡Qué simpleza s'ha fotiu!", te piensas, y continas con las tuyas historias, como si no heses sentiu cosa. Bell tiempo dimpués, tos escunzatz unatra vegada, en atro contexto. Fa un comentario que complementa la primer ababolada. Que le anyade argumentación. "¡Bem! Nian ell puet creyer-se de verdat ixa ixautada", te piensas. Y te callas porque bi ha fayena que acabar. "Ya se le pasará..."
Poco tiempo dimpués veyes que ixe slogan s'ha reproduciu, y agora prene diversas formas. Tres u quatre gracietas por aquí y por allá, comentarios por los retz, por los grupos de whatsapp... La ideya simpla y de buen vulcar que hebas sentiu bell mes antes ha iu fendo-se un feble tarabidau. Encara se puet vulcar facilment, pero piensas que ye imposible que garra ser intelichent se minche argumentacions tant fatas. Que se escupa en la cara. Que se faiga un hara-kiri. Pero veteme que sí. Que i hai chent que pareixe lemmings, tot caminando enta fuesa y fendo que la resta de simpaticos rosigadors le i sigan. Belún ye un carnuz que nunca no tenió guaires luces. No se te fa raro que se minche ixa buenya, u qualsiquier atra que le sirvan. Belatro sí que te fa burro falso. Le creyebas con mas criterio. U simplament con criterio propio.
A la fin, ixa fatera que sintiés un diya qualsiquier s'ha tornau un problema y piensas en todas las vegadas que te callés. Que no respondiés, que no contraargumentés, que subestimés lo poder d'os slogans u sobrestimés la intelichencia d'a chent. "Si le hese dito..., si hese escrito..., si hese avisau...". Piensas en todas las personas que, como tu mesmo, calloron. Que no actuoron quan yera muito mas facil por ixe temor - innato u aprendiu, ixo no lo sé - que tenemos a la confrontación d'ideyas. Piensas tamién en si belún empioró la situación con contraargumentacions zaborreras, feitas en mals momentos, en medios inadequaus, u con malos modos.
No podemos estar alerta 24/7. No podemos responder toda la ripa de fateras que sentimos cada diya porque ye de tot acotolador. Talment, pa optimizar la nuestra eficiencia, habríanos d'aprender a veyer en qué ocasions hemos de contestar, en qué momentos ye menester una respuesta a l'inte y en quals ye millor una razonada y argumentada tiempo dimpués. Barrunto que la clau ye mas en saber quán, cómo y a quí responder -por un regular bi ha un nuclio que piensa y una clica que no fa que repetir lo que piensa ixe nuclio - que en fer-lo a tot trance y en tot contexto.
"Ni os chilos d'o ignorant, ni o silencio d'as lais afogarán la voz que charra aragonés". La Ronda de Boltaña
martes, 28 de mayo de 2019
domingo, 26 de mayo de 2019
Qué diz ixa mesacha? y Moncayo 900. Tierra de barrenaus 5x10
Gravación de QDIM Vermut Edition |
Moncayo 900 ye una nueva iniciativa naixida en la redolada d'ixe mitico y repoliu mont. Empecipiando con la recuperación d'un dance, y con la sincusa d'o 900 aniversario d'a incorporación d'ixas tierras a un Aragón que en aquellas envueltas yera encara fendo garras, han iu ixamplando las suyas actividatz y arias d'actuación. Tot un eixemplo de treballo en lo territorio por la recuperación d'a cultura popular, organizada y autochestionada. Dabi nos charra d'o treballo que se ye fendo-ie y nos da bella clau muit intresatn sobre la chestión y actualización d'as nuestras tradicions.
Viachamos ent'o sur pa charrar con Elena, la responsable d'o nuevo programa de radio en aragonés "Qué diz ixa mesacha?", que podetz sentir en Radio Montalbán los chueves. Ye tot un goyo poder charrar con la millor companyía que podría tener en la poqueta radio en aragonés que se fa por lo país. Lo suyo programa, transfeminista y antiespecista, torna a contrimostrar, con feitos, que l'aragonés ye una sobrebuena ferramienta pa charrar d'o que calga y que ye viable fer-lo en qualsiquier lugar, barrio u ciudat.
Antimás, tos presiento dos nuevas propuestas mosicals trayidas dende lo Viñarock, a on que disfruté d'os suyos directos: Ira y Valira. Todas dos grans collas con muitismo futuro por debant. Aspero que tos faiga firme goyo y aguardo a los vuestros comentarios
martes, 21 de mayo de 2019
Charrando de Parola de follet
Foto: Pati |
Parola de follet se puet mercar, por agora, en l'Asociación Cultural Nogara, en la Plaza Asso, y en Vía Láctea, lo local de l'Asociación de Vecins Barrio Verde, en la Carrera Doctor Palomar, 25. Totz dos, en Zaragoza. Antimás, podetz fer-le una uellada u amprar-lo en la biblioteca de Nogara. La ideya ye de ir fendo mas presentacions por lo país, y mesmo dillá d'as nuestras mugas, asinas que si quiers lo libro u tiens bella propuesta pa que lo presiente en bell cabo, ya sabes como contactar con yo.
T'a debantdita presentación, muita chent no podió ir-ie. Por ixos marabillosos horarios laborals que tenemos, por las obligacions familiars, por vivir difuera d'o país, u por lo ciento de compromisos vitals que todas tenemos. Asinas que pa ellas, pa toda la chent que le pueda intresar y pa chenerar mas material audiovisual en aragonés, gravé l'audio d'a presentación, que podetz sentir y descargar-tos d'Ivoox, u aqui mesmo.
Bell diya antes d'a presentación, Lorenzo Río d'Aragón Radio me fació una entrevista en lo programa Despierta Aragón, a on que, en castellano, expliqué muit breument bella coseta sobre lo libro. Podetz ascuitar-lo y descargar-tos-lo aqui.
A l'atra semana, y con Parola de follet ya presentau, charré con Sara Lambán d'o programa El tranvía verde, con muito mas tiempo, y en aragonés, como gosa de fer en lo suyo espacio con la chent que parlamos ista luenga. Estió tot un luxo d'entrevista en un d'os programas que mas ascuito d'a nuestra radio publica y una sobrebuena oportunidat pa dar-le minutos y presencia a l'aragonés en ixe medio. Podetz ascuitar la entrevista y descargar-tos-la aqui.
Aspero que, si no hetz mercau u leyiu lo libro encara, totz istos audios tos animen a fer-lo. Y prou que sí, que me faigatz arribar antes con antes las vuestras opinions. Los folletz y toda la resta de companyers fantasticos que conviven con ells tienen a-saber-las ganas de compartir las suyas historias con todas vusatras!
domingo, 19 de mayo de 2019
De viatge per Aragó: La Setmana Santa andorrana
La Setmana Santa a l’Aragó no té gaires diferències amb les festivitats que se celebren en altres llocs d’aquest racó d’Europa. Processons, cucurulles, carraus, ciris, romans i un grapat d’oracions. Tanmateix, al Baix Aragó sí que hi ha algunes peculiaritats que crec que són força interessants fins i tot per a ateus com jo. Buñuel va popularitzar la “rompida de la hora” del seu poble, Calanda, un dels que configura la “Ruta del tambor y el bombo” del Baix Aragó. Aquesta ruta es compon de nou pobles: Albalate de l’Arzobispo, Alcanyís, Alcorisa, Andorra, Calanda, Hijar, La Puebla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaen. Un d’ells, Andorra, ha esdevingut part de la meva vida i xino-xano els seus costums s’han tornat part de la meva identitat.
Dijous Sant és el dia que comencen les celebracions de la Setmana Santa andorrana. A la tarda, el poble s’omple de gent que es retroba amb els andorrans i andorranes que han hagut de marxar a viure fora. A la plaça del Regallo, els més petits i els turistes gaudeixen fent sonar el gran bombo que hi ha al mig esperant la “rompida”, fins a l’hora del sopar, quan tothom se’n va cap a casa a canviar la seva roba per la indumentària oficial del poble. A cada localitat es fa servir una combinació diferent de colors que tothom llueix durant aquests dies. A Andorra, la túnica és negra i el cinturó, vermell.
Cap a tres quarts de dotze la plaça ja està a vessar de gent. Des dels bars que l’envolten, els que no volen, o no poden, participar a la rompida, contemplen l’espectacle que està a punt de començar. A l’ampli balcó que hi ha en un costat, s’hi aboca l’encarregat de donar l’ordre perquè l’acte arrenqui. A sota, molts nervis. De sobte, quan arriben les dotze se sent un gran silenci, seguit d’unes poques notes de corneta. Aleshores, els tocs trenquen l’efímera tranquilitat que es respirava uns segons abans. Tots i totes alhora fan un mateix so que et fa tremolar tot el cos. Minuts després, ja amb l’hora “rompida”, el ritme dels tambors i els bombos va canviant. Cada colla proposa la seva melodia: algun dels nombrosos tocs que han estat assajant tot l’any.
Queden per endavant dos dies en els quals el soroll de tambors i bombos es fa omnipresent al poble. El matí del divendres es torna a trencar l’hora a les dotze, en un acte on s’ajunten les famílies amb els que encara no han dormit. Al visitant, potser li estranyi que en actes a priori tan religiosos com els de Setmana Santa hi hagi tanta tabola, però el cert és que en aquests dies s’aconsegueix un estrany equilibri entre festa, religiositat i cultura.
A més de la pujada a l’ermita de Sant Macari, que es fa la mateixa nit del dijous, hi ha un munt de processons i actes religiosos, no gaire diferents dels que es poden veure en qualsevol altre poble. Ara bé, per als que hi vagin sobretot per la vessant més cultural, probablement els cridi més l’atenció el final dels tocs que es pot veure el dissabte al voltant de les nou a la plaça de dalt, on es pot aprofitar per veure l’església, si és que encara no s’ha visitat. Des d’una estona abans, totes les colles van tocant tota mena de ritmes. Si es vol contemplar bé, és recomanable anar-hi d’hora per poder agafar un bon lloc, ja que la plaça s’omple tant de pobletans com de turistes i curiosos. Quan la imatge entra a l’església, es comença l’últim toc i, un altre cop, tots alhora deixen de tocar i el silenci torna als carrers andorrans. El silenci dels tambors, és clar, perquè els seus habitants continuen de festa fins que el cos els ho permet.
Després de l’obligat descans dominical, el dilluns se celebra el que es coneix com “Pascuica”. Només els forns del poble i alguna botigueta més són oberts a primera hora del matí, per proveir de pa els andorrans i andorranes. Cada grup d’amics s’ajunta per anar al mas d’algun d’ells, on es fartaran de menjar i beure en una llarga jornada de convivència amb els més estimats. Molts dels masos ja no s’utilitzen quasi per a feines agrícoles, però aquest dia acullen una de les festivitats més entranyables del calendari baix aragonès.
Entendre la popularitat de la Setmana Santa a Andorra, i al Baix Aragó en general, és molt difícil per a un ateu urbanita com jo. M’ha costat anys i anys de parlar amb la gent del poble, de veure els seus punts de vista, de viure-la amb gent de totes les edats i condicions socials. Això sí, he tingut la sort de poder gaudir-la des del primer dia que vaig posar un peu en aquesta localitat que ara és també una miqueta casa meva.
Dijous Sant és el dia que comencen les celebracions de la Setmana Santa andorrana. A la tarda, el poble s’omple de gent que es retroba amb els andorrans i andorranes que han hagut de marxar a viure fora. A la plaça del Regallo, els més petits i els turistes gaudeixen fent sonar el gran bombo que hi ha al mig esperant la “rompida”, fins a l’hora del sopar, quan tothom se’n va cap a casa a canviar la seva roba per la indumentària oficial del poble. A cada localitat es fa servir una combinació diferent de colors que tothom llueix durant aquests dies. A Andorra, la túnica és negra i el cinturó, vermell.
Cap a tres quarts de dotze la plaça ja està a vessar de gent. Des dels bars que l’envolten, els que no volen, o no poden, participar a la rompida, contemplen l’espectacle que està a punt de començar. A l’ampli balcó que hi ha en un costat, s’hi aboca l’encarregat de donar l’ordre perquè l’acte arrenqui. A sota, molts nervis. De sobte, quan arriben les dotze se sent un gran silenci, seguit d’unes poques notes de corneta. Aleshores, els tocs trenquen l’efímera tranquilitat que es respirava uns segons abans. Tots i totes alhora fan un mateix so que et fa tremolar tot el cos. Minuts després, ja amb l’hora “rompida”, el ritme dels tambors i els bombos va canviant. Cada colla proposa la seva melodia: algun dels nombrosos tocs que han estat assajant tot l’any.
Queden per endavant dos dies en els quals el soroll de tambors i bombos es fa omnipresent al poble. El matí del divendres es torna a trencar l’hora a les dotze, en un acte on s’ajunten les famílies amb els que encara no han dormit. Al visitant, potser li estranyi que en actes a priori tan religiosos com els de Setmana Santa hi hagi tanta tabola, però el cert és que en aquests dies s’aconsegueix un estrany equilibri entre festa, religiositat i cultura.
A més de la pujada a l’ermita de Sant Macari, que es fa la mateixa nit del dijous, hi ha un munt de processons i actes religiosos, no gaire diferents dels que es poden veure en qualsevol altre poble. Ara bé, per als que hi vagin sobretot per la vessant més cultural, probablement els cridi més l’atenció el final dels tocs que es pot veure el dissabte al voltant de les nou a la plaça de dalt, on es pot aprofitar per veure l’església, si és que encara no s’ha visitat. Des d’una estona abans, totes les colles van tocant tota mena de ritmes. Si es vol contemplar bé, és recomanable anar-hi d’hora per poder agafar un bon lloc, ja que la plaça s’omple tant de pobletans com de turistes i curiosos. Quan la imatge entra a l’església, es comença l’últim toc i, un altre cop, tots alhora deixen de tocar i el silenci torna als carrers andorrans. El silenci dels tambors, és clar, perquè els seus habitants continuen de festa fins que el cos els ho permet.
Després de l’obligat descans dominical, el dilluns se celebra el que es coneix com “Pascuica”. Només els forns del poble i alguna botigueta més són oberts a primera hora del matí, per proveir de pa els andorrans i andorranes. Cada grup d’amics s’ajunta per anar al mas d’algun d’ells, on es fartaran de menjar i beure en una llarga jornada de convivència amb els més estimats. Molts dels masos ja no s’utilitzen quasi per a feines agrícoles, però aquest dia acullen una de les festivitats més entranyables del calendari baix aragonès.
Entendre la popularitat de la Setmana Santa a Andorra, i al Baix Aragó en general, és molt difícil per a un ateu urbanita com jo. M’ha costat anys i anys de parlar amb la gent del poble, de veure els seus punts de vista, de viure-la amb gent de totes les edats i condicions socials. Això sí, he tingut la sort de poder gaudir-la des del primer dia que vaig posar un peu en aquesta localitat que ara és també una miqueta casa meva.
Més recursos a Tierra de barrenaus:
miércoles, 8 de mayo de 2019
Parola de follet: la presentación
Fa un anyo y meyo publiqué Lo follet Manel en iste mesmo blog. Yera una ideya que levaba dondiando-me por lo tozuel a-saber-lo tiempo: escribir fantasía sobre uns sers machicos que viviban en lo mio barrio de Zaragoza. A la fin, un maitín tenié las ideyas que dioron forma a ixe chiquet relato que no yera que un entretenimiento. I presentaba a ixe follet Manel y a toda mena de companyers que habitaban las mesmas carreras que ell. En imachinar a ixos amigos suyos, sin saber-lo, yeran metendo los alazetz de lo que ha arribau a estar Parola de follet, lo mio nuevo libro, que presentaré lo 15 de mayo a las 19:00 en lo Centro d'historias de Zaragoza.
Parola de follet ye composau por nueu historias a on que istos sers machicos comparten protagonismo con muitos atros que les acompanyan en las suyas aventuras. En las suyas pachinas trobaretz fantasía, emoción, reflexión y muita diversión. Los folletz s'organizan entre ells de muitas y diferents maneras. Tienen un conoiximiento d'as luengas que las humanas no podemos nian entrefilar-nos. Interactuan con totz los sers que tienen arredol. Son curiosos. Viachan. Descubren. Investigan.
En istos nueu relatos descubriretz cómo fan servir las parolas istos folletz pa toda mena de cosas: comunicar-se, prou que sí, pero tamién fer-ne ferramientas, construccions, u mesno minchar-se-las. Viacharetz con ellas y ells dende puestos bien conoixius como los rius d'a mia ciudat, u lo barrio d'a Madalena a on que vivo, dica l'amagau MundoUembra, lo bosque Facagu a on que viven unas fadas bien curiosas, u las esplucas d'os diaplerons de Baixo-La-Uerva.
Iste libro preba d'aportar la suya parte a lo chenero fantastico en aragonés, quasi inexistent por agora. He mirau de contar historias como las que me faría goyo de leyer en ista luenga, fuyindo de tot d'os temas mas tractaus en la nuestra literatura. Historias que, encara que tienen la suya medolla, como toda historia que valga la pena, son, sobre tot, entretenidas. Aspero que lo leigatz y lo disfrutetz, que son dos cosas - leyer y disfrutar- que cal fer bien a sobén con la nuestra luenga. Con que tos lo pasetz una chiqueta parte d'o bien que me lo he pasau yo escribindo-lo, ya me faré contento.
Como en tot evento de l'aragonés, la presentación será una sobrebuena ocasión pa intercambiar ideyas, capaciar y pasar un buen rato fendo servir la nuestra luenga. Dimpués d'a presentación, tendremos oportunidat de fer-lo en Vía Láctea, en lo numero 25 d'a carrera Doctor Palomar, a on que ye lo local de l'Asociación de Vecins d'a Madalena "Barrio Verde", y aprestaré bella coseta pa minchar y beber. ¡Astí tos aspero!
Parola de follet ye composau por nueu historias a on que istos sers machicos comparten protagonismo con muitos atros que les acompanyan en las suyas aventuras. En las suyas pachinas trobaretz fantasía, emoción, reflexión y muita diversión. Los folletz s'organizan entre ells de muitas y diferents maneras. Tienen un conoiximiento d'as luengas que las humanas no podemos nian entrefilar-nos. Interactuan con totz los sers que tienen arredol. Son curiosos. Viachan. Descubren. Investigan.
En istos nueu relatos descubriretz cómo fan servir las parolas istos folletz pa toda mena de cosas: comunicar-se, prou que sí, pero tamién fer-ne ferramientas, construccions, u mesno minchar-se-las. Viacharetz con ellas y ells dende puestos bien conoixius como los rius d'a mia ciudat, u lo barrio d'a Madalena a on que vivo, dica l'amagau MundoUembra, lo bosque Facagu a on que viven unas fadas bien curiosas, u las esplucas d'os diaplerons de Baixo-La-Uerva.
Iste libro preba d'aportar la suya parte a lo chenero fantastico en aragonés, quasi inexistent por agora. He mirau de contar historias como las que me faría goyo de leyer en ista luenga, fuyindo de tot d'os temas mas tractaus en la nuestra literatura. Historias que, encara que tienen la suya medolla, como toda historia que valga la pena, son, sobre tot, entretenidas. Aspero que lo leigatz y lo disfrutetz, que son dos cosas - leyer y disfrutar- que cal fer bien a sobén con la nuestra luenga. Con que tos lo pasetz una chiqueta parte d'o bien que me lo he pasau yo escribindo-lo, ya me faré contento.
Como en tot evento de l'aragonés, la presentación será una sobrebuena ocasión pa intercambiar ideyas, capaciar y pasar un buen rato fendo servir la nuestra luenga. Dimpués d'a presentación, tendremos oportunidat de fer-lo en Vía Láctea, en lo numero 25 d'a carrera Doctor Palomar, a on que ye lo local de l'Asociación de Vecins d'a Madalena "Barrio Verde", y aprestaré bella coseta pa minchar y beber. ¡Astí tos aspero!