Dijous Sant és el dia que comencen les celebracions de la Setmana Santa andorrana. A la tarda, el poble s’omple de gent que es retroba amb els andorrans i andorranes que han hagut de marxar a viure fora. A la plaça del Regallo, els més petits i els turistes gaudeixen fent sonar el gran bombo que hi ha al mig esperant la “rompida”, fins a l’hora del sopar, quan tothom se’n va cap a casa a canviar la seva roba per la indumentària oficial del poble. A cada localitat es fa servir una combinació diferent de colors que tothom llueix durant aquests dies. A Andorra, la túnica és negra i el cinturó, vermell.
Cap a tres quarts de dotze la plaça ja està a vessar de gent. Des dels bars que l’envolten, els que no volen, o no poden, participar a la rompida, contemplen l’espectacle que està a punt de començar. A l’ampli balcó que hi ha en un costat, s’hi aboca l’encarregat de donar l’ordre perquè l’acte arrenqui. A sota, molts nervis. De sobte, quan arriben les dotze se sent un gran silenci, seguit d’unes poques notes de corneta. Aleshores, els tocs trenquen l’efímera tranquilitat que es respirava uns segons abans. Tots i totes alhora fan un mateix so que et fa tremolar tot el cos. Minuts després, ja amb l’hora “rompida”, el ritme dels tambors i els bombos va canviant. Cada colla proposa la seva melodia: algun dels nombrosos tocs que han estat assajant tot l’any.
Queden per endavant dos dies en els quals el soroll de tambors i bombos es fa omnipresent al poble. El matí del divendres es torna a trencar l’hora a les dotze, en un acte on s’ajunten les famílies amb els que encara no han dormit. Al visitant, potser li estranyi que en actes a priori tan religiosos com els de Setmana Santa hi hagi tanta tabola, però el cert és que en aquests dies s’aconsegueix un estrany equilibri entre festa, religiositat i cultura.
A més de la pujada a l’ermita de Sant Macari, que es fa la mateixa nit del dijous, hi ha un munt de processons i actes religiosos, no gaire diferents dels que es poden veure en qualsevol altre poble. Ara bé, per als que hi vagin sobretot per la vessant més cultural, probablement els cridi més l’atenció el final dels tocs que es pot veure el dissabte al voltant de les nou a la plaça de dalt, on es pot aprofitar per veure l’església, si és que encara no s’ha visitat. Des d’una estona abans, totes les colles van tocant tota mena de ritmes. Si es vol contemplar bé, és recomanable anar-hi d’hora per poder agafar un bon lloc, ja que la plaça s’omple tant de pobletans com de turistes i curiosos. Quan la imatge entra a l’església, es comença l’últim toc i, un altre cop, tots alhora deixen de tocar i el silenci torna als carrers andorrans. El silenci dels tambors, és clar, perquè els seus habitants continuen de festa fins que el cos els ho permet.
Després de l’obligat descans dominical, el dilluns se celebra el que es coneix com “Pascuica”. Només els forns del poble i alguna botigueta més són oberts a primera hora del matí, per proveir de pa els andorrans i andorranes. Cada grup d’amics s’ajunta per anar al mas d’algun d’ells, on es fartaran de menjar i beure en una llarga jornada de convivència amb els més estimats. Molts dels masos ja no s’utilitzen quasi per a feines agrícoles, però aquest dia acullen una de les festivitats més entranyables del calendari baix aragonès.
Entendre la popularitat de la Setmana Santa a Andorra, i al Baix Aragó en general, és molt difícil per a un ateu urbanita com jo. M’ha costat anys i anys de parlar amb la gent del poble, de veure els seus punts de vista, de viure-la amb gent de totes les edats i condicions socials. Això sí, he tingut la sort de poder gaudir-la des del primer dia que vaig posar un peu en aquesta localitat que ara és també una miqueta casa meva.
Més recursos a Tierra de barrenaus:
No hay comentarios:
Publicar un comentario