Si els Smoking acaben demà

Quan la pandèmia va arribar, em vaig cagar de por. Estava aterrit. Vaig patir una paràlisi absoluta. No sabia què fer, com actuar, no era capaç de veure com podia evolucionar tot allò. El meu cap a la feina va decidir que el nostre era un d’eixos llocs essencials, que no es tancava i que continuaríem obrint tots els dies, tret dels que el Perro ens va obligar a romandre a casa. Així que cada matí, agafava la bici i marxava, acollonit, fins a l’oficina, travessant una Saragossa buida de tot, trobant-me només amb els quatre policies que vigilaven el compliment dels tocs de queda, les cues als estancs i supermercats i la gent que passejava amb els gossos.

Com en tantes altres ocasions, gairebé sempre en la meva vida, la música em va servir de companyia, d’amiga que et consola i aconsella. No era l’únic. Un munt de cançons es van viralitzar aleshores, circulant i contagiant-se pels dispositius electrònics com el mateix virus. Aquella “Quan ens tornem a abraçar” del Xavi Sarrià, va prendre un nou significat. A casa nostra, van ser els Smoking souls, els que ens van portar uns versos que vam trobar ben inspiradors. Deien, a la seva cançó “Adéu”: “si el món acaba demà, si tot acaba demà, que fantàstic sentir-te al costat”. Tamara va fer un cartell que vam penjar al nostre dormitori, per fer-nos recordar cada dia que, al bell mig d’aquell escenari apocalíptic, ens teníem l’un a l’altre i la vida era bonica. Avui, escrivint això, el cartell continua a la nostra porta, inspirant-nos i fent-nos conscients del que és important.

La música, i l’art en general, té un poder brutal. Només veure eixe paperot penjant al dormitori, em canviava el semblant. Em venien al cap pensaments més positius, la por es feia més petita i les ganes de continuar la vida, vingués el que vingués, al costat de la meva parella, esdevenia una idea poderosa i impossible d’enderrocar.

Així que els estic, als Smoking souls i a tants altres que m’han ajudat en la vida, molt agraït. Les seves paraules són medicina, un salvavides que surt dels auriculars, com deia també el Xavi Sarrià en “Música, ràbia i amor”. 

El dissabte que ve, a Barcelona, podrem veure’ls a un dels concerts que fan dins de la seva gira d’acomiadament. Per a mi, per a nosaltres, Smoking souls ja és molt més que només un grandíssim grup: és part de la nostra vida, és un dels que ens han acompanyat en moments molt difícils, els seus versos tornen sovint al nostre dia a dia, quan més falta ens fan. I també, fora de la pandèmia, recordem els seus concerts al Viña, al Festiuet, a la Razzmatazz i a tants altres llocs on els hem pogut gaudir.

Els Smoking s’acomiaden, i els trobarem molt a faltar. Ens deixen un llegat ple de música meravellosa i versos inspiradors. Esperem que els seus membres continuen a altres projectes, compartint amb tothom la genialitat que han demostrat a tota la seva trajectòria. I si el món acaba demà, haurà sigut fantàstic sentir-los al nostre costat.